Textos 44

Dos miralls de l’Esperit. Josep M. Riba, Llucià Homs, Bert Daelemans, Lourdes Cirlot. El primer text correspon a la lliçó inaugural del curs 2020-2021 de l’ISCRVic. Els altres tres corresponen a les ponències de les Jornades de Tardor de l’ISCRVic del curs 2019-2020, celebrades a Vic el 15 de novembre de 2019.

L’impuls creatiu de l’ésser humà l’ha conduït al llarg de la història a plasmar en la matèria, i també en pràctiques i gestos immaterials, la seva relació amb allò visible (el món, els altres) i també –i potser sobretot– amb allò invisible. El que avui entenem per art i també el patrimoni cultural, que és com solem anomenar el producte de l’activitat artística del passat o dels costums que n’hem heretat, i que en molts casos mantenim vius, configuren ben sovint, per tant, espais on s’ha emmirallat i s’emmiralla encara l’espiritualitat humana. En el context del cristianisme, es pot dir que són miralls de l’Esperit. Si el patrimoni de l’Església (generat en el seu si per respondre a les necessitats materials, simbòliques i espirituals de les comunitats) pot ser, per això, qualificat directament de «petjada del Vivent», és a dir d’empremta de la presència misteriosa de Déu enmig del món, moltes creacions de l’art contemporani, per la seva banda, continuen responent a un impuls espiritual potser menys formalitzat, però igualment intens. En aquest darrer camp destaca l’obra de Bill Viola, un dels més rellevants exponents del videoart, on gairebé sempre afloren continguts espirituals i no poques vegades amb el rerefons dels grans temes de l’art cristià. Es tracta, doncs, de dues menes possibles de miralls, en el fons, d’un mateix Esperit.