«Les principals festivitats religioses de l’any proven una estreta solidaritat entre la religió i la família: a la solemnitat del temple correspon una solemnitat domèstica; al culte públic que el poble cristià tributa a Déu correspon, dins de sa casa, el culte afectuós i dolcíssim dels sentiments que naturalment engendra la consanguinitat. El llenguatge comú i la saviduria popular formulen, en màximes i sentències que el folklore modern recull, el costum d’aplegar-se la gent en ses cases respectives en les grosses festes: “Per Nadal cada ovella a son corral”. I per més que avui dia vegem en gran manera relaxats els vincles de la família, com obeint a un misteriós intern ressort, com complint una llei gravada dins del cor, la gent cerca en tal diada la calor de la llar i es delecta més en l’amorosa i moderna unió de família, que no pas en els fastuosos i elegants círcols de caràcter públic. I —admirable força del sentiment de família!— lo que en si no té cap importància n’agafa; lo comú, vulgar i pueril, com tocat per una vara de fada, es converteix en interessant, preciós i delectable en virtut de la influència espiritual que dignifica i ennobleix tot lo que toca»[1].
[1] Torras i Bages, Josep, «Les festes i la família», a: Ídem, Obres Completes, Barcelona, Selecta, 1948, p. 693.
Per Nadal, cada ovella a son corral
«Les principals festivitats religioses de l’any proven una estreta solidaritat entre la religió i la família: a la solemnitat del temple correspon una solemnitat domèstica; al culte públic que el poble cristià tributa a Déu correspon, dins de sa casa, el culte afectuós i dolcíssim dels sentiments que naturalment engendra la consanguinitat. El llenguatge comú i la saviduria popular formulen, en màximes i sentències que el folklore modern recull, el costum d’aplegar-se la gent en ses cases respectives en les grosses festes: “Per Nadal cada ovella a son corral”. I per més que avui dia vegem en gran manera relaxats els vincles de la família, com obeint a un misteriós intern ressort, com complint una llei gravada dins del cor, la gent cerca en tal diada la calor de la llar i es delecta més en l’amorosa i moderna unió de família, que no pas en els fastuosos i elegants círcols de caràcter públic. I —admirable força del sentiment de família!— lo que en si no té cap importància n’agafa; lo comú, vulgar i pueril, com tocat per una vara de fada, es converteix en interessant, preciós i delectable en virtut de la influència espiritual que dignifica i ennobleix tot lo que toca»[1].
[1] Torras i Bages, Josep, «Les festes i la família», a: Ídem, Obres Completes, Barcelona, Selecta, 1948, p. 693.