La mort i el més enllà

Isidor de Sevilla, a les seves Etimologies, defineix la filosofia com una «meditatio mortis», és a dir, com un pensar reflexivament sobre la mort i els misteris del més enllà. Un antic noble de Northúmbria —segons explica Beda el Venerable a la seva Història eclesiàstica del poble dels anglesos— comparà la vida humana amb el vol d’un ocell que, una nit d’hivern, travessa una estança escalfada per una llar de foc; l’ocell, que prové de l’exterior, on s’està desencadenant una tempesta de pluja i de neu, entra per una porta i, ràpidament, surt per l’altra. Mentre està a l’interior, no l’envesteix la tempesta; però, després d’haver recorregut aquest breu espai de bonança, torna a l’hivern d’on havia sortit i desapareix de la vista. La vida humana és com aquesta petita estança a resguard de la tempesta; però ho és per poc temps. Per aquest motiu —concloïa aquest noble del regne del rei Edwin—, és urgent meditar sobre el misteri d’on venim i el misteri cap on anem. Aquest és, precisament, l’objectiu d’aquest Simposi sobre La mort i el més enllà organitzat per l’Institut Superior de Ciències Religioses de Vic, en col·laboració amb la secció de filosofia medieval de la Societat Catalana de Filosofia.