Els Estats i les Esglésies tenen com a objecte de la seva acció els éssers humans, als quals han de servir, de manera que l’ordenament de cadascuna d’aquestes dues entitats s’ha de mantenir en l’àmbit de la seva pròpia vigència: els Estats, en oferir benestar a tots els ciutadans, i les religions, en la seva missió de brindar a tot ésser humà una proposta de salvació transcendent. Per tant, els principis que regeixen les seves relacions han necessàriament de reconèixer la distinció entre el que és del Cèsar i el que és de Déu; és a dir, entre l’Estat (el civil) i l’Església (la religió), i establir que l’autonomia de cada un es faci necessària per als compliments de la seva respectiva funció.
El cristianisme va ser, des del començament, una religió universal i, per tant, no identificable amb un Estat, present en tots els Estats i diferent de cada un d’ells. Per als cristians, ha estat sempre clar que la religió i la fe no estan en l’esfera política, sinó en una altra esfera de la realitat humana … La política, l’Estat, no és una religió, sinó una realitat profana amb una missió específica”. Les relacions entre el poder civil i l’espiritual han de donar-se amb independència de cada un, en el marc d’un Estat laic, en el qual es reconegui l’autonomia de la política i civil respecte del qual és religiós i espiritual, en el qual es respecti als que professen qualsevol religió i als que no en professen cap.
